TEIXINT HISTORIES

Vaig anar a l’Escola Bressol per acabar de lligar uns temes de Nadal i en el moment de tornar cap el centre el Leo i la Ona de dos anys van dir que també volien venir a veure a les avies. Com que plovia vam fer el camí llarg (passadís), amb rialles i corrents per patinar pel terra, doncs els dos infants no portaven sabates i ho aprofitaven per fer patinatge amb els mitjons. De cop i volta el Leo es gira i em diu amb un to de confidència: Leo: “¿Las avies que vamos a ver estan en el cielo?” Jo: “No Leo les àvies que anem a veure estan al centre, que es que tens avis al cel?” Leo: “No, mis abuelos estan en casa?”   I aquí es va acabar tot i vam arribar al centre. A on la Ona i el Leo van fer gimnàstica, van parlar i jugar amb els avis, els van imitar i esmorzar.   Leo: “Nico que dorms?” i hi va i el comença a tocar fins que ell l’agafa d’una revolada rient. Nico: “No ya no duermo”.   Al cap d’una estona torno a treure el cap a la sala i pregunto pels nens al no veure’ls algunes àvies enriolades amb fan un senyal amb el cap en direcció al gimnàs, hi trec el cap i la meva sorpresa és veure al Nico fent flexions a les espatlleres i el Leo i la Ona imitant-lo al costat.   Passades un parell d’hores veig el Leo que passa per davant de la meva porta en direcció a l’Escola Bressol: Jo: “Leo a on vas?” Leo: “Con la Montse que tengo mocós” Jo: “Vols que te’ls tregui jo?” Leo: “¿Tu?, però ¿Tu sabes?” Jo: “Doncs si” Leo: “Ah vale”   Entrem al despatx i traiem els mocs: Leo: “Com és que saps quitar mocós?” , “ah ya sé, es porque tu ya has tenido mocos antes”.   Fa un somriure picaró i torna a la sala a jugar amb la Carme, una àvia que va amb caminador i fa veure que és un llop que els persegueix.

Alba Oms

Demà és la Festa de la Gent Gran i la Rosario em demana: ¿mañana vendrán los niños a comer?Ostras no, Rosario, no vendrán, li responc. No he pensat gens en aquesta possibilitat. Es queda pensativa: ¿pero, porque no vendrán? I li explico que no hemos caído, Rosario. Pero el año que viene sí. Te prometo que el año que viene vendremos. Però la Rosario replica: el año que viene ya me habré muerto. Quin fallo!!! Com pot ser que no haguéssim pensat que els infants estiguessin a la seva festa? Crec que la Rosario em volia transmetre això. He estat tot el cap de setmana pensant en aquesta frase: el año que viene ya me habré muerto. Que important és el present, el dia a dia, l’ara. Tant llegir mindfulness i la Rosario ho té claríssim, el que importa és l’ARA. Per a ella un dia perdut és molt. La Meme ha sentit el que parlàvem, que no aniríem a dinar i em diu: que mal me sabe que no vengan a comer los niños, yo pensaba que vendrían. ¿Pero que tenéis que hacer mañana que no podáis venir? No he tingut gens present l’important que és l’ara, i no hi he pensat. A nosaltres se’ns escapa el temps i elles intenten atrapar-lo, gaudir-ne, aprofitar-lo per tal que cada dia tingui sentit i no es perdi en el no-res. Quant em queda per aprendre però crec que de mica en mica em vaig encomanant d’aquesta serenor.

Montse Grau